Desprès de la temporada d'estiu ...

Durant els mesos d'estiu no hi hagut activitat en el blog, que això no vol dir que no hi hagi hagut activitat en la meva vida personal.

Un estiu que ha passat ràpid, però no per això no ha sigut menys interessant o intens. Hi han hagut les corresponents nits de festa majors, els sopars amb amics, les notes de cultura popular... temps per reflexions, estones per no fe res, és a dir un estiu bastant complet, fins hi tot he fet anys, bé això passa cada estiu des del 1983.

Però ara s'ha acabat l'estiu, ja estem a la tardor i fa unes setmanes que em vaig retrobar amb la rutina; amb ella arriben aquelles reunions que havien quedat en un segon pla, les muntanyes de papers, les trucades telefòniques una rera l'altra, i de tan en tan una estona per descansar; tot això amanit amb una de les meves grans passions, el Futbol.

Un any més amb la tardor, que per naturalesa és quan la majoria de coses comença adormir-se, és quan arriba l'agenda carregada d'activitat; una agenda que cada vegada pretèn ser més sel·lectiva, però que quan torna arriba l'estiu no sap si ho ha estat.

Gotes de Cultura… o privilegis?

Des de fa uns 8 anys els Divendres de Juliol es celebren les Gotes de Cultura per diversos barris del municipi. En el moment de la proposta inicial jo com a membre d’una entitat estava en l’exposició que feia el regidor sobre el tema. Portar mostres de cultura pels barris del municipi els Divendres de Juliol, i així portar actes festius a barris on per diverses circusmtàncies no celebraven festes “pròpies”. Sincerament una bona idea, i a més era una opció més per anar descobrint diferents racons del municipi.

Però cada any quan arriben aquestes dates em poso una mica de malhumor; resulta que tots els anys 3 Divendres de Juliols ja estan adjudicats directament a les Cases Noves de Cal Marques, Maset dels Cosins i La Múnia; i ens queden 2 Divendres a repertir entre la resta de 12 nuclis que queden a Castellví de la Marca, per tan regla de tres i cada 6 anys et torna a venir una mostra de cultura al barri; des del meu punt de vista es perd l’essència amb la que es va iniciar aquesta proposta, portar gotes de cultura arreu del territori.

Crec que la pregunta que em formúlo és sencilla : Si tenim 15 barris, i de mitjana 5 Divendres de Juliol, doncs creem una roda i cada 3 anys hi hauran Gotes de Cultura al barri, hem passat a la meitat d’espera que en l’actualitat.

Des de la meva húmil opinió és tan simple com repertir equitativament entre tots els barris, no podem fer distincions, no hi poden haver privilegis per ser d’aquí o d’allà. Tema apart és que algun any per motius especials es pugui alterar aquest plantejament; com sempre tot és qüestió de diàleg.

Una plaça que s'estava executant però 4 anys més tard no existeix!

Les persones per costum quan tanquem una etapa fem balanç de tot el què ha succeït durant un temps concret, ara a poc més de 30 dies de les eleccions municipals he remenant els calaixos hi m’he posat a llegir programes, cartes, balanços i altres referents a les eleccions del 2007 per reflexionar d’on érem i on som. A mesura que anava llegint se’m refrescava la memòria, i he arribat a l’última pàgina del quadern de balanç del 2003-2007 d’un dels partits que governava, ja que en aquella legislatura va ser un govern CIU+ERC, quan he vist l’engany que havia patit.

Com podeu veure a la foto, hi havia una pista de básquet/poliesportiva al Carrer Sant Jordi de les Cases Noves de Cal Marques, barri en el qual visc, per un moment he pensat mira un projecte d’aquests que es posa i no es fa, però els meus ulls han pogut comprovar, com poden fer els vostres que posa EN EXECUCIÓ; doncs a dia d’avui , 4 anys més tard , això és el que hi ha en el terreny a dia d’avui .

Puc entendre que hi hagin projectes del programa es quedin al calaix, però que s’enganyi així en un balanç del que ja "s'ha fet" no.

Ni un pas enrera - Manifest 8 de març de 2011

Commemorem un any més el Dia Internacional de les Dones en un context difícil, però ple d’esperança. Perquè el 2011 serà, segons tots els pronòstics de persones expertes,l’any en què s’iniciï la recuperació econòmica. I perquè això succeeixi, serà fonamental comptar amb la força, la determinació, la saviesa i el poder de les dones.

En aquests moments de crisi de l’Estat de Benestar és més necessari que mai que reflexionem sobre la manera d’aconseguir un model social més igualitari, més productiu i eficient, que comporti la dissolució de les desigualtats entre homes i dones. Hem de teixir una nova xarxa de polítiques socials més concordants amb la realitat social de les dones en la nostra actual societat, i dissenyar un nou catàleg de polítiques públiques que generin més benestar social i més ocupació, sense renunciar a la cohesió social i que redueixi els desequilibris entre dones i homes.

Commemorem el 8 de març amb l’orgull i la confiança d’haver arribat, com a societat, a les més grans quotes d’Igualtat –política, legislativa, social– en la història del nostre país. Les lleis i els plans aprovats en aquests darrers anys de Governs socialistes són, en si mateixos, instruments extraordinàriament valuosos i positius que ens permeten encarar el moment actual en millors condicions que mai. Però també ho fem amb alerta perquè l’arribada de la dreta al govern de la Generalitat pot suposar un pas enrere de grans dimensions. No ha estat necessari arribar als cent dies de govern per comprovar que el veritable programa de Convergència i Unió es basa en el desmantellament de les polítiques socials que l’anterior govern, encapçalat pel PSC, havia afermat.

Hem passat d’un govern que va duplicar els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere, que va apostar per crear resposta a les situacions concretes de les víctimes a través del desplegament de la Llei dels Drets de les Dones contra la Violència Masclista, que va dotar de recursos als Ajuntaments per crear i consolidar els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones, que va creure en la necessitat d’establir mecanismes correctors en el mercat de treball creant una Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats, que va impulsar l’elaboració de Plans d’Igualtat a les empreses, que va facilitar oportunitats a través de projectes com Jo, Directiva o la Xarxa de mentoria Ariadna, treballant per la incorporació de dones en sectors on es trobaven subrepresentades i tantes altres accions d’aquests darrers anys, a un govern que ha desmuntat ja l’estructura que fonamentava tot aquest treball.

Històricament el protagonisme en la política per la igualtat ha estat dels ajuntaments, principalment els governats pels i les socialistes. La tasca municipal ha estat durant molts anys la sustentadora de les millores en la condició de vida de les dones i només durant els darrers anys ha rebut suport de la Generalitat de Catalunya, a través del programa de subvencions a ens locals i el Contracte Programa signat amb l’Institut Català de les Dones per recolzar els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones, accions sobre les quals l’actual govern encara no s’ha pronunciat i que resulten cabdals per a molts ens locals en aquests moments de crisi. Cal reivindicar el paper de motor de l’administració de Catalunya per continuar treballant en aquesta línia a tot el país.

Hem assolit el reconeixement “formal” de la participació de les dones en igualtat i en tots els àmbits, però la realitat és tossuda i seguim arrossegant un gran desequilibri en la participació i en la presa de decisions. La responsabilitat en l’àmbit privat segueix sent nostra i si no assolim que els homes es conscienciïn i comparteixin les responsabilitats familiars, les dones seguirem estant en clar desavantatge. Perquè la igualtat “real i efectiva” passa per la incorporació de les dones a una ocupació de qualitat en les mateixes condicions que els homes, i això exigeix un repartiment igualitari de l’esfera privada, dels assumptes domèstics i de la cura de les persones dependents. Només amb una veritable coresponsabilitat entre homes i dones s’equilibraran realment les oportunitats per a aquestes. La coresponsabilitat en l’àmbit privat i l’apoderament de les dones en el públic són els instruments que ens permetran remoure positivament les estructures socials condicionades per la mentalitat masclista.

Oblidar el potencial i la força de la incorporació laboral de les dones a un mercat de treball estable i de qualitat, és conduir les reformes iniciades al fracàs més absolut i a la ruptura de la cohesió social. Evitar aquest fet ha d’esdevenir una lluita col·lectiva. És el conjunt de la societat, dones i homes, el qual ha de prendre les regnes de la transformació d’aquest país, no només per sortir de la crisi actual sinó també per protegir-se i evitar que torni a repetir-se en un futur. Per a això és necessari que la coresponsabilitat de la vida personal, laboral i familiar es converteixi en la pedra angular del nou model social, laboral i econòmic del nostre país. En aquest 8 de març de 2011, des del PSC volem reconèixer el valor de la lluita de les dones per la Igualtat –tal vegada, la transformació de més gran importància duta a terme en el nostre país en les últimes dècades– , i fer una crida per treballar tots i totes solidàriament per una Catalunya millor, més justa i més igualitària.

http://www.socialistes.cat/psc/Sectorials/Politiques-de-les-Dones/Actualitat/Noticies/Ni-un-pas-enrere

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per tu, pels teus fills i filles, ni una sola agressió més; ni una agressió més sense denúncia.

Des del PSC volem fer una crida a la rebel·lió col·lectiva de la ciutadania contra la violència de gènere: no podem consentir que aquesta situació segueixi mantenint-se i hem de posar, tots i totes, el nostre més enèrgic entestament en trencar aquesta dinàmica criminal, i protegir les víctimes. Totes les víctimes.

En aquest dia, les dones i els homes socialistes volem mostrar el nostre reconeixement al coratge i la valentia de tantes dones que, dia a dia, aconsegueixen superar la por i les barreres psicològiques, socials, familiars, religioses... aixecades al llarg dels segles de dominació masclista, per rebel·lar-se contra el seu maltractador i dur-lo davant la Justícia.

Volem denunciar la vergonyant i criminal campanya engegada per algunes persones (recolzades per grups i mitjans de comunicació ultraconservadors) que pretenen instal·lar en la nostra societat la falsa idea que moltes de les denúncies de maltractament que es presenten són inventades, quan les dades demostren tot el contrari.

En canvi, estem en el convenciment que avui més que mai és necessària la complicitat de tots els homes i totes les dones d’aquest país per lluitar contra aquesta violència. Perquè el problema és de tots i totes i no només de les víctimes, essent també de tota la societat, el deure de la denúncia. Si davant d’una agressió girem el cap i callem, estem col·laborant a crear espais d’impunitat per als agressors i a incrementar el patiment de les víctimes, en la seva majoria dones però també dels seus fills i filles.

En el transcurs de l’any, 581 dones i 42 nens i nenes han estat assassinats per violència masclista, 10 d’aquestes dones a Catalunya. I es calcula que, aproximadament, 800.000 nens i nenes pateixen, en el seu entorn i amb gran intensitat, la violència de gènere. Aquests i aquestes menors necessiten una protecció especial i el recolzament de tota la ciutadania per sortir de l’espiral de violència que pateixen, han patit o patiran.

Sabem que els nens i les nenes que creixen en aquestes llars pateixen seqüeles que poden durar tota la vida. Disminució del rendiment escolar, insomni, malsons, fòbies, ansietat, agressivitat..., són només alguns dels símptomes que presenten els i les menors que han conviscut amb la violència de gènere. A més a més, l’aprenentatge de models violents i rols de gènere erronis poden conduir-los a repetir aquestes conductes, tant en el paper de víctima com en el d’agressor, amb la consegüent reproducció de la violència de gènere.

La Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere que va promulgar el Govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero, el desembre de 2004, no només protegeix les dones, sinó també aquestes víctimes infantils de violència de gènere.

Com també ho fa la Llei pels drets de les dones contra la violència masclista que el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat l’abril de 2008, una llei pionera que ens ha permès avançar en la creació de nous serveis i recursos per protegir i atendre les víctimes i promoure’n la seva autonomia: les dones i les seves criatures tenen garantida la pensió que han de pagar les ex-parelles, en cas d’impagament, amb la creació del Fons de Garantia de Pensions i Prestacions; s’han posat en marxa 19 jutjats exclusius i una Unitat de Valoració Forense Integral; estem desplegant una xarxa de serveis que ja compta amb 5 Centres d’Intervenció Especialitzada i 6 Serveis d’Acolliment Residencial. Hem millorat la coordinació i cooperació entre administracions i el finançament dels Serveis d’Informació i Atenció a les Dones que el 2009 van atendre 24.000 dones, i hem format 20.000 joves per prevenir les situacions de violència.

Però no n’hi ha prou amb la protecció institucional, per molt que aquesta existeixi i sigui cada cop més gran: la denúncia és l’única porta per posar en marxa tot el sistema de protecció, tant per a les dones com per al seu entorn. I aquest any assistim a un trist escenari: la majoria de les dones assassinades no havien denunciat els seus maltractadors i, per tant, no havien pogut ésser protegides. El silenci és el millor còmplice dels maltractadors perquè els proporciona la total impunitat i una àmplia llibertat per cometre els seus brutals actes. Per això és tan important la denúncia dels agressors.

Des del PSC volem fer una crida a la consciència de tota la ciutadania d’aquest país per mobilitzar-nos contra els maltractadors, perquè no trobin cap escletxa d’impunitat per als seus terribles actes.

Amb la lleialtat i coresponsabilitat de totes les Administracions, amb la unitat de totes les forces polítiques contra el maltractament assassí i amb l’esforç i compromís de tots i totes aconseguirem eradicar la violència de gènere.

El canvi real

Fa 15 dies la Federació Socialista de l'Alt Penedès i Garraf va presentar aquest video on es recullen tots els canvis que hi han hagut a les dues comarques al llarg de la presidència socialista a la Generalitat.

Sovint una imatge val més que mil paraules.

La força transformadora del canvi real. A l'Alt Penedès. Al Garraf. A Catalunya. from apgsocialistes on Vimeo.

20 anys d'Escola "El Castellot" al municipi

Ara fa 20 anys, pel pont del Pilar, es duïa a terme el trasllat de l'antiga escola Pau Torres i Picornell cap a l'edifici actual, l'escola El Castellot.

Una trasllat fet sota la pluja, i amb la col·laboració de molts veïns i veïnes. Jo recordo aquesta moment ja que la meva mare era de l'AMPA, i juntament amb altres amics corriem per les rampes amb les cadires; jo crec que destorbàvem més que altre cosa, però bé, entre tothom es fer un trasllat que va durar 3 dies, desprès un dia de festa perquè els mestres es posessin en situació, i vinga a començar de nou les classes. Havia sigut un inici de curs extrany, un més a l'escola vella, i cap a l'escola nova.

Jo llavors tenir 7 anys, n'hi he passat casi bé 7 més com alumna, i ara n'hi porto uns altres 7 en el món dels extraescolars.

El sistema educatiu ha anat canviant, aules que abans eren de 7è i 8è ara hi han les aules d'anglès i informàtica; s'ha anat seguint amb el seu manteniment, i millores, com van ser els vestidors exteriors a la pista, la coberta d'aquesta fa 2 estius amb el PLAN E, o la valla nova d'aquestes últimes obres. Certament les necessitats canvien amb el temps.

No fa gaire un company de fora va entrar a l'edifici i em va dir: Ostres quina escola més nova que teniu aquí, fa poc que l'heu inaugurat?, la meva resposta va ser, d'aquí mig any en farà 20! Ell va pensar que li prenia el pél.

Realment va ser una obra pionera al Penedès fa 20 anys i veure, que seguint el manteniment que necessita qualsevol edifici amb activitat diària, segueix creant bones vibracions aquells que la veuen per primer cop em demostra que les coses es van fer ben fetes fa temps, fa 20 anys.

Quan entro a l'escola m'hi sento com a casa, suposo que és pels anys que hi he passat i les estones viscudes; en guardo un bon record d'ella, i espero que sigui així per molts anys.

Ajudem en Pau

Avui us deixo amb el link d'un blog per una bona causa...

http://ajudemenpau.blogspot.com



A continuació us reprodueixo l'introducció del blog:
Hola, sóc en Pau, tinc tres anys i visc a Les Cabanyes, un poble de l'Alt Penedès (Barcelona).

L'onze d'agost del 2010 em van diagnosticar un càncer (neuroblastoma estadi IV).

El tractament que segueixo a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, inclou: quimioteràpia, autotrasplantament del moll de l’os i immunoteràpia.

La immunoteràpia l'he de fer a l'Hospital Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York i augmenta la probabilitat de curació d'un 30% a un 60%.

Aquesta és la part final del tractament i costa 200.000 €. Fins al maig del 2010 se'n feia càrrec el Servei Català de la Salut però ara ja no és així.

Si us plau, NO DEIXEU QUE EL MEU SOMRIURE S'APAGUI; necessito reunir aquests diners per curar-me.

Si em voleu ajudar, feu un donatiu a algun dels següents comptes:

Caixa Penedès:
CCC: 2081 0000 88 3300130648
IBAN: ES28 2081 0000 8833 0013 0648
BIC: CECAESMM081

La Caixa
CCC: 2100 4742 72 0100286400
IBAN: ES53 2100 4742 7201 0028 6400
BIC: CAIXESBBXXX

email: ajudemenpau@gmail.com
telèfon: 656 367 689

------------------------------------------------------------------

Ajudem-lo !! Entre tots i totes ho podem fer !!

... places i zones verdes al municipi ...

Divendres cap al tard, quan la pluja es feia present al municipi en el que visc,
estava pel nucli de la Múnia i circulava amb el cotxe per un dels carrers de l'Eixample Nou.

Conduïa lentament i potser per això amb vaig començar a fixar amb l'estat en el qual es trobaven el terra dels arbres que hi ha plantats en una vorera, vaig aturar un moment el cotxe i vaig aixecar la vista per mirar un nou espai públic, una zona de passeig que s'havia creat dins l'urbanització de l'Eixample Nou. Vaig quedar-me sorpresa allò semblava una selva, però vaig voler-me quedar amb el dubte que potser amb la foscor de la nit, la pluja... no tenia la visió més adïent per contemplar aquell espai on algun cop hi he caminat o m'he assentat en un banc.

Avui, un Diumenge de sol, he decidit anar-hi per veure quin era l'estat en el que realment es trobava, i ni la pluja, ni la foscor de la nit, havien alterat el que veien els meus ulls.



Sincerament dins meu he sentit tristesa i desil·lusió de veure un espai deixat d'aquesta forma, seure a un banc tenia els seus entrebancs. Recordo el primer dia que vaig trepitjar aquesta nova zona com un dia agradable, és més, moltes tardes sortint de l'escola veia com diverses persones hi passejaven, bé a peu o amb bicicleta, i pensava: "potser no s'ompliran les parcel·les de cases, però com a mínim els veïns i veïnes gaudeixen d'un espai tranquil i amb bones vistes"

Totes aquestes bones sensacions aquest cap de setmana m'han desaparegut, i una vegada més la manca de manteniment dels espais públics m'ha dut cap a la desil·lusió. Puc entendre que no sempre tot pot estar a la perfecció, però el treball hi ha de ser per tal d'intentar-ho aconseguir, no podem deixar que les zones verdes siguin selves encara que aquestes es trobin al límit del nucli urbà.





Si demanem que els solars privats es netegin per tal d'evitar plagues d'insectes i ajudar a la bona imatge del municipi, que menys que des de l'administració pública donar exemple.

Espero poder tornar a disfrutar d'aquest espai on s'uneix el sól urbà amb la natura sense tenir la sensació d'estar en un indret abandonat i oblidat.

Neix esportspenedes.cat

Ahir el vespre, a l'auditori del Vinseum de Vilafranca del Penedès, veia llum el nou diari i portal esportiu del Penedès, Esportspenedes.cat.

Un projecte tirat endavant per la mà de dos joves penedesencs, felicitats Ernest i Roger.

El Penedès veurà com s'omple un buit informatiu del món esportiu, tal i com va explicar els seus creadors l'actualització de resultats i classificacions serà ràpida, i també recolliran totes aquelles modelitats esportives que es practiquin a la comarca, unint en un mateix portal els esports de masses i aquells que encara no tenen un reconeixement ampli dins la societat penedesenca.

Crec que totes les persones que ahir ompliem l'auditori creiem amb el projecte, i a part de creure en ell també hi posarem el nostre granet de sorra perquè sigui el mitjà, el referent, per exel·lència del món esportiu penedesenc.

Roger, Ernest, ànims per tirar endavant aquest nou diari, i no deixeu de banda la il·lusió que ahir vau transmetre, estic segura que el Penedès us donarà el suport que us mereixeu per continuar caminant i creixent.

... un dia emotiu ...

Podria escriure linees i linees del dia d’avui i recuperar tot el temps que he tingut “en blanc” aquest espai a la xarxa, però intentaré ser breu.

Avui m’he llevat amb aquella sensació a la panxa de neguit, de nervis, podia ser un dia important, bé podia no , ho era; i a la vegada era un dia atapaït. Tenia assemblea de la JSC Alt Penedès, una assemblea emotiva, la fins ara 1a. Secretaria deixava el seu càrrec, Helena que tinguis molta sort en aquesta nova etapa, t’ho mereixes.

Desprès s’ha passat a l’elecció de la nova executiva, bé primer s’ha presentat una única proposta a executiva, que tot i exposar-la i encapçalar-la jo certament no tindria cap mena de sentit sense la Maggie i la Noèlia, jo no sóc ni deixo de ser, simplement som un equip juntament amb tota l'agrupació. Des del fons de la sala m’heu donat tot el suport que necessitava per llegir aquelles linees, gràcies. Finalment s’ha procedit a la votació, i realment és una satisfacció iniciar aquesta nova etapa amb el suport de tota l’assemblea, gràcies a tots i totes.



Tal i com he dit en l’última frase: ens queda molt per recórre, però Sara, Helena, gràcies per haver-nos guiat fins aquí a tota l’agrupació de l’Alt Penedès.

També agraïr la presència dels companys que han vingut de la Federació i d’altres Agrupacions.

A la tarda he anat a Montblanc a la Trobada Nacional del Ball Bastons de Catalunya, no he ballat, no he picat bastons, però he acompanyat a la meva colla, el Ball de Bastons de la Múnia al llarg del recorregut, en el sopar i un ratet a la festa. Sentir-vos de nou a picar, veure que erem un bon nombre de bastoneres, veure que hi ha coses que no es perden a estat perfecte. És un orgull ser el cap de Colla de totes vosaltres, és un plaer formar part del Ball de Bastons de la Múnia.



A Montblanc també m’he retrobat amb persones que feia temps que no veia, sempre van bé aquest retrobaments.

I finalment he tornat a casa, al poble, que avui estàvem de celebració, de festa, he arribat a la barra i m’he trobat amb la grata sorpresa de veure els més jovenets rera la barra, col•laborant, i disfrutant fent-ho.

En resum, el què ha començat sent un dia de nervís, de neguits, ha acabat sent un dia de plaers, d’orgull i d’emocions. Gràcies a tots i totes per formar part d’aquest dia.

... m'ha enganxat ...

"Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual."

Desprès de dies sense actualitzar el blog, he decidit dedicar les primeres linees a l'últim fragment del poema de Pablo Neruda, Queda Prohibido, que avui he vist penjat en una paret, un cop l'he començat a llegir ja no he pogut parar fins que l'he acabat.

Han estat vàries les frases que m'han dut cap a una reflexió, però em quedaré amb aquest última, ... no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
I és que certament, tot i que moltes vegades ens ho volem negar, des del simple granet de sorra que podem deixar en aquest món, fins la grans portades dels mitjans de comunicació que un dia podem omplir, passant per un gran ventall d'accions, ningú camina per la vida, ni passa per aquest món, sense donar-hi el seu toc personal.

Si pensem en un món no físic, en clau de societat, hem de tenir clar, que aquesta no deixa de ser un cúmul d'accions i pensaments del conjunt dels humans, i tothom té alguna cosa a dir en aquest món.

Hi haurà qui, darrera del que exposarà, trobarà un seguit de gent que el segueixi, que cregui en allò i vulgui compartir-ho, en d'altres casos aquella idea crearà oposició, i generarà un nou pensament. Són molts els que creuen que idees i fets que no han prosperat ni han tingut ressó, no han ajudat al desenvolupament, per tan no han servit per res, creença erronea; no hem de perdre de vista que han generat altres opinions, i potser aquestes hauràn influit en el desenvolupament d'una forma directe.

Crec que tothom té alguna cosa a dir en aquest món, i que l'ha de dir, que tothom té opinió, i ha de tenir el dret a poder-la expressar, però no podem oblidar que tot comença en el respecte, i també és allà on ha d'acabar.

Perquè entre tots i totes farem, cada dia amb cada pas, una mica més gran aquesta societat, aquest món !

7 anys de Ball de Bastons de la Múnia

Avui 27 d'Abril del 2010 sento alegria al veure que aquella il·lusió posada en el què podria haver estat una iniciativa, d'unes quantes amigues, un tan agosarada, ha arribat al seu 7è Aniversari.

Ens hi posàvem uns mesos abans, però el 27 d'Abril del 2003 feiem la nostra primera ballada en públic.

Ha plogut molt des de llavors, però tot i així aquell projecte inicial a crescut, i ara som una entitat amb força dins el municipi.



Per varis motius jo ja no pico, sols en ocasions comptades, però us puc ben assegurar, que tornar agafar aquells bastons és tot un orgull i plaer per a mi, com el fet de posar-me la camisa amb el nostre escut brodat.

A tothom que en algun moment ha posat el seu granet de sorra al Ball de Bastons de la Múnia, gràcies.

Urgències Mèdiques ...

Sovint, en els mitjans de comunicació, veiem queixes i queixes sobre el servei rebut al 061, una manca d’assitència urgent o lentitud en aquestes…, però avui, des del meu modest blog, vull manifestar la meva satisfacció a l’hora de demanar i rebre una assitència mèdica urgent. Per sort en el meu entorn proper l’hem hagut de menester poc, però sempre ha estat correcte.

Fa aproximadament 4 anys amb una sencilla trucada al 061 amb menys de 10 minuts tenia una ambulància a la porta, un cop feta una primera ullada van sol·licitar una ambulància més preparada davant la situació que es trobàven, i us puc assegurar que altre vegada en menys de 10 minuts era a la porta. Normalment en aquests casos les esperes es fan eternes, quan realment si mires el rellotge sols han passat 5 minuts. Puc assegurar que aquell dia jo no vaig tenir en cap moment la sensació que tardaven arribar. Tot i que el desenllaç de tot plegat no va ser l’esperat, afirmo que no crec que es poguès haver rebut millor assitència ni amb més rapidés de la que es va rebre en aquell moment, tema apart seria si la matinada anterior es podrien haver fet altres proves.

Ara,fa 4 dies, he hagut de tornar a demanar assistència mèdica al 061, i una vegada més la resposta ha estat ràpida i el tracte del tot correcte.

Realment si m’aturo a pensar-hi han estat vàries les vegades que he hagut de fer una trucada el 061 per lesions en un camp de futbol o similar, i ara mateix no tinc present cap retard escandalós, ni cap atenció que no fós la correcte.

És per això que des d’aquí vull agraïr a totes aquelles persones que desenvolupen la seva feina, la seva tasca, de forma correcte, i que ho fan sota la pressió de saber que seran rápidament jutjades o críticades davant un petit error, ja que sovint la seva actuació va lligada i pot ser essencial per la salut d’una persona.

Vetllem per reconèixe l’esforç diari de tots els treballadors i treballadores, ja sigui del sector sanitàri o del que sigui, perquè tot i que per a molts la feina ben feta és el que toca fer, sovint no és fácil aconseguir-ho, i va bé el reconeixement.

... un viatge inoblidable !! ...

3 dies desprès de la tornada em disposo a escriure al Blog un breu resum, descripció, del què ha estat aquest viatge a Madrid.

Mesos, setmanes, parlant i planificant l'escapada a Madrid del cap de setmana, un viatge que ens feia il·lusió i que crec que no ha decebut a ningú. Un viatge ple d'anècdotes, de records, de sensacions, de riures, de veure que hi han coses que són per sempre... ( També ha estat un viatge de fotos... de ràfagues... )

No destaco cap dels moments perquè crec que entre tots ells he trobat l'equilibri que em fa guardar, tot el viatge en si, en el calaix dels millors moments.

Tot va començar amb un sopar el Dijous nit, i amb una bona notícia, l'endemà, el divendres, vam tenir algun retard, per tan nervis, però és que si no fa tard ja no és ella no ?? ... però finalment vam pujar a l'AVE... i ens vam plantar a Madrid... vam localitzar l'hostal, l'hostaler certament no ens va deixar pas indiferents, però bé vam sortir a sopar (tapes) i a fer una mica de "fiesta Madrilenya"((ooo ooo oooohh)i el Ron)) ... la retirada a temps va fer que disfrutéssim de la visita per Madrid del Dissabte, i sobretot està ben atentes els recomptes de la senyora de la cafeteria, 4.. 3... 4... jo el final ja no sé quants cafés con leches y mixtos vam fer. I de l'estona de relax del vespre a l'hostal que dir-ne ? veure que el temps ha passat, però que avui estem allà compartint moments, anècdotes ( ... i ara s'acosta un noi tralalala ...) remou sentiments. El Dissabte el vam acabar amb uns vins i un sopar més "light", la retirada va ser ràpida, l'endemà haviem de marxar aviat de l'hostal.



El Diumenge vam acabar de visitar un trosset més de Madrid, vam veure el Gernika, vam anar a pendre mides a la Cibeles perque esperem veure-la Blaugrana el mes de Maig i finalment vam renúnciar al Retiro per una última sobretaula a ELS ROTOS. Potser en el fons, el què buscàvem, era allargar aquell final.

Un final que va arribar amb el trajecte de tornada amb l'AVE... mira que va arribar a ser distreta aquella pel·lícula, i vam escoltar el gol del Messi, però em quedo amb una cançó que vam escoltar, perquè en el fons és la nostra realitat... som "un nen dels 80"



Ha costat poder fer una sortida d'aquestes característiques, però l'espera ha trobat la seva recompensa. Potser no vam saber desxifrar el com de la creació de l'univers, ni si, actualment, la societat gaudeix d'una bona salut mental, però crec que vam aconseguir algu tan, o més important, retrobar-nos totes i comprovar que l'esperit INSIDE encara és viu!

Cert que faltava ella, esperem que la pròxima vegada pugui venir!

... tu me la vas fer descobrir ...

… 6 anys, 72 mesos .. si vols també ho comptu amb dies, 2191 … però tot així no t’oblido …sempre recordaré el que vai fer aquell vespre, la tornada de Barcelona … la sensació d’entrar a casa i trobar-la buida… segur que quan ells tornéssin no portarien bones notícies … i van arribar i en pocs minuts estava caminant per aquell llarg passadís, tot i que aquella nit va ser més llarg de lo normal…

Prevenim o lamentem ?

De ben petita a casa sempre m’han dit que és millor sentir: Per aquí hi va passar un cobard, que no pas: aquí s’hi va quedar un valent. Jo sovint he discrepat, suposo que és qüestio de no quedar-se amb el senti literal extrem de l’expressió, i llavors, quan la interpreto vers la prevenció i els laments, la meva discrepància disminueix.

Ara que ja han passat 24h de les nevades per les nostres terres són diverses les crítiques en la forma d’atendre les diverses emergències i complicacions que hi han hagut, tan en xarxes viàries, com linees elèctriques, trens, ferrocarrils i moltes entre d’altres.

Segur que es podria haver fet millor, sempre es pot millorar, però vam estar revent a través dels mitjans moltes recomenacions per tal de passar l’onada de fred i neu de la millor forma possible, amb les menors incidències, però sempre surten un seguit de valents que deuen estimar-se més lamentar, desprès ja es queixaràn, que no pas prevenir sense tenir present que els seus actes també efecten a altre gent. Segur que són molts els que van dir jo no tindré problemes, jo arribaré, i de cop es van trobar atrapats entre cues i neu…

A mi m’encén veure com algú que ha estat avisat i desprès s’ha trobat amb problemes vagi a reclamar responsabilitats, senyors i senyores que feia dies que ens ho deien!! Com a mínim si tireu pel dret no us queixeu desprès!

Jo dilluns el migdia em vaig quedar una mica parada,e stava treballant al menjador de l’escola com cada dia, la nevada començava a ser forta, sincerament mai havia vist a nevar d’aquella forma, a més s'hi afegia el vent, jo ho veia com una tempesta de neu. Des de la direcció de l’escola es van començar a trucar a les families perquè vinguèssin a recollir els fills i filles, les previsions del temps no eren gens bones, i mica a mica van anar venint per endur-se’ls cap a casa. Però la sorpresa va ser meva quan algun pare es va dirigir cap a mi preguntant perquè havien trucat, que encara es podia circular, jo em cara de sorpresa vaig respondre un: “ara pot circular i el pot venir a recollir d’aquí unes hores no ho sabem llavors es queixarà perquè no l’hem trucat no?” la conversa es va acabar aquí, algun altre va preguntar si a les 3 els havien de tornar a portar i vaig decidir no contestar, estava al•lucinant. Avui no han fet classe, han tingut l’escola tancada, segurament alguna família no haurà entés la prevenció, haurà cregut que ens alarmem per no res, però no cal que ens lamentem no ??, crec que la direcció va pendre les mesures adïents veien les informacions i previsions que hi havia, i veient la zona d’on vénen els nens i nenes a l’escola tampoc cal posar en perill a ningú, voleu dir que no seràn igual de llestos amb 1 dia menys d’escola? Prevenim o lamentem ?

És complicat poder controlar la natura, per tan siguem previsors, escoltem el què ens diuen, i no volguem lamentar-nos, ja sabem que a la vida de riscos se'n corren cada dia, però intentem que siguin els mínims possibles.

... 2n Aniversari JSC Alt Penedès, i els que queden ...

El passat Diumenge vam celebrar el 2n Aniversari de la JSC Alt Penedès, són mesos treballant amb aquest grup de persones i realment l'experiència és molt gratificant.

He conegut, per davant de tot, a grans persones i segurament en podré conèixer moltes més.


Amb ells comparteixo valors, objectius, opinions... però sobretot em quedo amb les bones estones que hem compartit, amb els moments divertits com va ser-ho aquest Diumenge.

... el reflèx del no res ...

...Qui no té un mirall just a uns metres de la porta de surtir, o entrar, de casa ?? ... i la pregunta complementària és... us hi mireu més el entrar o el surti de casa ??? perquè sempre us hi reflexeu no ??

Us heu preguntat mai el perquè ens mirem el mirall el surtir de casa... o el perquè quan entrem ?? o perquè no fem cap de les dues coses ??

Jo tinc la meva pròpia teoria... no sé si és vàlida o no, però és la meva.... Contemplem el nostre reflèx en el mirall al surtir de casa, sempre hi quan el motiu pel que surtim sigui aconseguir alguna cosa... és a dir .. quan sortim tenint algun objectiu en ment... per tan hem de comprovar que reflexem seguretat i fortelesa... no dic que sigui pas un acte conscient... però sinó perquè ho fem ? per mirar si tots els cabells són a lloc ? i perquè és important que tots els cabells estiguin a lloc ? perquè aixins creiem que serà més fàcil aconseguir el nostre objectiu potser ? quants són els que s'han passat 5 minuts davant del mirall de l'habitació o el bany i el sortir per la porta no poden privar-se de fer un últim vistasso ? ... tota una incògnita...

I quan entrem a casa... comprovem quin és el nostre reflèx ??? ... jo crec que ho fem sempre que volem comprovar dues coses, primerament fer una autoavaluació del nostre estat, i en segon lloc valorar si el què podem transmetre a aquells que ens puguin veure per saber si hem de canviar alguna de les nostres expressions o no ... a part crec que hi pot haver un altre concepte afegit, és el mateix tornar a casa que anar a casa?? potser.. els que us llegiu aquesta paranoia... pensareu... que si no tinc altre feina... però simplement és la meva teoria per intentar resoldre una qüestió que fa cert temps em vaig plantejar.... Pot ser que un reflèx ens deixi indiferents, pot ser que no ens transmeti res ??



Bé... potser he arribat fins aquí perquè avui en el reflèx de l'aigua de pluja.... hi he vist algú ...

Carnaval

Aquest cap de setmana s'ha donat el tret de sortida a diversos carnavals arreu de la comarca, ahir es feia la rua a la Múnia.

Una gran participació de comparses i carrosses, suposo que al ser dels primers la gent hi arriba amb moltes ganes.


Però jo em voldria quedar amb tot el què significa poder sortir aquests dies, les hores i hores de feina que comporta. Durant diversos anys he dona't un cop de mà a la colla d'amics que hem muntat carrossa, ja són 7 anys i 8 carnavals els que porten. Jo no he pogut participar en tots, però sempre que he pogut un cop de mà he intenta't fer.

Són mesos de feina, discussions, àpats, estrès, nervis, assajos... i sobretot purpurina, perquè del primer dia que en posses ja no t'ha la treus fins el final del Carnaval.

Són dies de disbauxa i gresca... però esperem que davant de tot regni el seny.